Article de fons

Vilassar de Mar des de la negror dels temps,
unes notes de caràcter general per atansar-se històricament al poble

Vilassar de Mar es troba al Baix Maresme, entre els municipis de Cabrera i Premià de Mar sota el terme de Cabrils. Entre Cabrils i Vilassar de Mar hi ha el veïnat del Sant Crist d’origen medieval, que conserva com a testimoni la torre dita de l’homenatge i una ermita preromànica.

Aquesta és una important zona de pas que sempre a tingut notables vies de comunicació: unes vies ibèriques la travessaven per arribar a l’Oppidum d’Ilture a Burriac, capitalitat tribal dels Laietans; més tard, la Via Sergia (època romana republicana) i la Via Augusta (època imperial) unirien Iluro (Mataró)  amb Aqua Calidae (Caldes de Montbui) al Vallès per la collada de Parpés i amb Blandae (Blanes) Baetulo (Badalona)i Barcino (Barcelona) respectivament.

En època medieval la Via Augusta (actual Camí del Mig) prendria el nom de Via Francigena (Cap a França) i uniria la Civitas Fracta (Mataró) amb la ciutat comtal i seguiria camí del regne de França tota la Maritimao Marenda (el Maresme). En aquesta època, la població de primera línia de costa es desplaçaria de la platja cap a l’interior per evitar el perills de la mar i tots els nuclis costaners quedarien deshabitats, tret de la civitate fracte de Mataró. En aquest marc s’explica el naixement de poblacions com Vilassar de Dalt, Premià de Dalt i Teià, de les quals sorgiran en època moderna els veïnats de mar i posteriors municipis de Vilassar de Mar, Premià de Mar i el Masnou respectivament. Aquestes poblacions "mares" concentren en l’època medieval el gruix de la població autòctona, i aglutinen en elles les estructures de poder, com són en el cas de Vilassar de Dalt, la Parròquia i la casa senyorial dels barons de Vilassar – Burriac sota les dinasties de Castellvell, Montcada, Sant Vicenç, Desbosc; ciutadans honrats de Barcelona que compren el féu; i finalment es vincula a la monarquia en temps de Pere III el Cerimoniós i més tard, la baronia passarà a mans dels marquesos de Moià.

Cap al segle XV, tres famílies provinents de Cabrils, Cabrera i Vilassar de Dalt s’establiren a l’arenyo de Caprilis in termino qui dicitur Villa Azahari (la platja de Cabrils al terme anomenat Vilassar) aquestes tres famílies treballarien la terra, construirien les seves masies dites amb posterioritat de Can Nadal o Lledó, de Can Mir i de Can Rufau o Alzina.

Fig. Finestral gòtic de Can Rufau (segle XVI).

Fig. La torre d’En Nadal, l’ultima conservada de la triada vilassarenca (segle XV).

Els pagesos de les tres masies predites, amenaçats per la pirateria turcmana construirien unes torres de guaita adossades a les edificacions del mas que marcarien per la posteritat la fesomia urbana de la localitat fins a principis del segle XX, fins i tot donant al municipi el nom de les tres torres de Vilassar. A finals del segle XVIII, concretament al 1760, a peu del camí Reial es creà l’hostal de Vilassar anomenat també de les tres torres, que acollí ulteriorment els traginers que feien la ruta de Mataró a Barcelona fins l’arribada de la primera línia de ferrocarril d’Espanya que feia el trajecte Mataró - Barcelona, l’hostal també acollí la primera casa consistorial i una capelleta dedicada a Sant Joan.

Fig. L’antic Hostal de les tres torres de Vilassar, actualment seu de la Cliptoteca Monjo.

Aquestes tres torres no serien de defensa, sinó de guaita, de comunicació i d’avís amb les torres del palau de Vilassar i el Castell roquer de Burriac.

A aquestes tres cases, s’hi anaren afegint les d’altres persones desplaçades provinents de la contrada, com argentonins, cabredencs... que provaven sort en les possibilitats que oferien les terres i les aigües del ja aleshores (des de la segona meitat del segle XV) Vicinatus de Casas de Mar  (veïnat de les cases de mar).

Fig. Algunes de les més antigues cases de pescadors de Vilassar (finals segle XVII).

Trobarien, doncs, en aquests moments (segles XVII – XVIII) una petita població amb una economia dual: pagesos uns i pescadors els altres. Les tres masies esmentades estaven situades entre la riera d’en Cintet i el torrent de les Serps (actual Carrer de Sant Joan), mentre que el primer contingent mariner s’ubicà al carrer Sant Francesc en paral·lel a mar, és a dir, més al nord del sector pagès. Sens dubte aquella doble realitat agrícola i pescadora s’ha mantingut poc o molt fins els nostres dies. Encara que les essències es perdin, els historiadors ho recordarem i en farem nova memòria.

 Alexis Serrano Méndez

Fig. Detall de l’esgrafiat del lateral de l’edifici del Museu Monjo on es pot apreciar una bella imatge idealitzada de les tres torres.