Curiositats històriques

Aquest apartat de l’espai virtual del Centre d’Estudis Vilassarencs que anomenem curiositats històriques pretén ser un “cul de sac” que doni sortida a petites recerques que altrament no serien mai divulgades. Esgarrapar un xic d’història sense afany de ser estrictament acadèmics és la finalitat última d’aquesta espai, creat a fi i efecte d’acostar la nostra història a tots els públics.

           (la coordinació del Centre d’Estudis Vilassarencs)

L’estiueig a Vilassar de principis del segle XX.
Segons la visió del dibuixant Gaietà Cornet

Sobre el període que Vilassar de Mar fou destinació d’estiuejants se n’ha parlat abastament. Són molts els autors que s’hi han referit, Damià de Bas, Lluís Guardiola, Vicenç Casanovas... Certament caldria un estudi de conjunt que en mostrés de forma cronològica els pros i contra d’un fenomen, el turisme, que va florir a Vilassar de Mar entre finals del segle XIX i els anys setanta del segle XX.

- Si, nosaltres estiuegem a Badalona, que és més a prop i, per lo tant, més còmode. - No pas per mi. Quan anava a Blanes sols hi pujava els dissabtes; a Caldetes la meva dona volia que hi pugés cada dia. Ara, a Vilassar hi pujo a dinar i tot. Si anava a Badalona m’hi faria pujar fins a berenar.

Moltes són les idees que a redós d’aquest tema es troben esparses en les monografies locals. Apareixen de forma recurrent els tòpics referents a l’estultícia dels Vilassarencs autoanomenats de “Pota Negra” i la prepotència i la suposada superioritat cultural de la gent de ciutat (barcelonins) anomenats pixa-pins, escuracassoles, escarabatons i més recentment “camacus”. Els penja-ases vilassarencs –anomenats així per la tradició que afirma que un vilassarenc va fer pujar un ase per tal que es mengés un brot de verd que creixia entre les escletxes de la torre del campanar de la parròquia i que per dissort seva, en arribar a dalt, el ruc en comptes de menjar-se el brot, havia mort escanyat–  es defensaven dels escarabatons de Barcelona –anomenats així perquè arribaven amb el bon temps com l’escarabat de la patata que arribava al mes de maig– alhora que es delien perquè aquests cada any arribessin amb les seves butxaques plenes.

Sobre aquest tema, hi ha un tret que sempre ha causat el nostre interès, les trobades de d’artistes sobretot pintors, polítics, intel·lectuals i homes de món en general que es produïren en aquest període a algun indret del nostre terme municipal.

Noms com el del pintor Obiols, del músic Enric Granados o del polític Cambó, es troben sovint lligats a les tertúlies dels banys d’en Cintet, al Casino del Foment o al mateix Bar Marina del Camí Ral. Entre tots aquests artistes i pensadors avui ens aturem en la figura d’un dels estiuejants que durant els anys vint del passat segle, sovintejà la nostra platja.

Es tracta de Gaietà Cornet i Palau. Aquest enginyer, dibuixant i caricaturista no és pas dels molts personatges il·lustres que van passar per la nostra població, el més destacable, és simplement un més. El fet que ens impel·leix a fer-ne quatre esments en aquest escrit, no és altre que donar notícia d’un dels estiuejants més menyspreat per la historiografia local.

 Nat a Barcelona el 1878 i mort també a la ciutat comtal 31 de març de 1945, Cornet treballà d’enginyer a La Maquinista Terrestre i Marítima industria que havia fundat el seu propi pare i que dirigien els seus oncles. Fou avesat a la literatura i a la edició periodística des de la seva més tendre infància ja que el seu pare era redactor del Diario de Barcelona.

Va rebre la seva formació a l’Acadèmia Borrell, per bé que els seus estudis superiors foren els dedicats a la enginyeria industrial. Artísticament es formà amb el grup anomenat “el Rovell de l’ou” i l’any 1898 publicà els seus primers treballs com a dibuixant.
 
Fou un habitual col·laborador de publicacions com l’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i La Veu de Catalunya. A la publicació El Cu-Cut coincidí amb els millors dibuixants catalans del moment, Opisso, Feliu Elias-Apa, Junceda i Smith.

L’any 1904 s’introduí al cercle de dibuixants de la revista En Patufet  i fundà els Grans Tallers de Gravat Bagunyà i Cornet.

S’especialitzà en l’edició de cromos, auques, postals, cartells, ex-libris i en il·lustracions per a llibres infantils. Esdevingué professor de dibuix industrial a l’Escola de Formació Professional de la Diputació de Barcelona així com també director del diari El correo Catalán i de les publicacions infantils Virolet i L’Esquitx i la revista d’humor Mondial Humor. Va col·laborar en moltes altres publicacions periòdiques.

Fou fundador de la Unió de Fotogravadors, president de l'Associació d'Enginyers Industrials de Barcelona, vocal del Consell Superior d'Indústria, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, i integrant de les associacions d'humoristes que celebraren els salons de Barcelona i Reus. Després de la guerra, fou bandejat i apartat del servei docent a l'Escola d'Enginyers Industrials, tot i que seguí dibuixant i participant en exposicions fins la seva mort, el 31 de març de 1945.

- Ola! Vostè per l’estació del Nord? Això vol dir que aquest estiu els tornem a tenir a La Garriga. - Al Nord, diu? Ai, té raó! Dispensi. Ara me’n recordo que aquest any hem llogat la torre a Vilassar.

Segons els entesos Cornet va ser sensible a les influències europees bevent dels dibuixants alemanys i francesos per acabar formant un estil propi. Les seves obres les signava amb l’anagrama de les lletres NET inserides en un cor que imprimien a cada creació el seu cognom.

Una mostra del seu humor hàbil i fluid són aquest dos acudits publicats l’onze de juliol de 1925 al número 1110 de l’any XXII de l’Aparició de la revista En Patufet. La publicació s’editava a Barcelona i es venia per 15 cèntims de pesseta. Aquests dos acudits són el reflex d’un dibuixant que des de Barcelona sempre que feia referència a algun tema vocacional maldava per fer-hi aparèixer el nom del poble que ell mateix, com molts altres, trià per les seves hores d’esbarjo i descans. Aquell Vilassar de Mar tranquil de pescadors i pagesos que amava i al ensems recelava dels estiuejants era un poble molt diferent al que ara coneixem. Altrament l’agredolça relació entre els de “Pota Negra” i els estiuejants que no només duien diners, sinó que com el mateix Cornet introduïren poc a poc certa sensibilitat per les arts, s’han esvaït completament. D’aquella època resten cada cop menys vestigis, aquests acudits són almenys uns testimonis curiosos.

Alexis Serrano Méndez