Catvilassar.com - història i patrimoni

Dominant imperiosa dalt la cresta del Montcabrer hi ha la Santa Creu de Cabrils. Aquest element que forma part del nostre paisatge, com gairebé tot, té una història. Amb el petit text que teniu al davant pretenem fer-vos cinc cèntims de la història de la creu del Montcabrer.

- La primera creu
            El fort aiguat de l’1 de maig de 1707 i les desgràcies que aquest fenomen natural produí, dugué al rector de Sant Genís de Vilassar, Joan Moret Sala, a impulsar la col·locació d’una Creu com a mostra visible i palpable del prec general dels habitants de Vilassar (de Dalt, de Mar i de Cabrils que aleshores eren tots fill del mateix atermenament).
            El 7 de juny de 1707, amb la llicència episcopal corresponent es col·locà una creu de “20 palms” de fusta de Teca amb un tub de vidre a l’interior que posseïa la llicència del vicari general i alguns fragments de les relíquies dels Sants Màrtirs de Càller que es veneren encara avui a Vilassar de Dalt. Es cantà el Te Deum laudamus i es donà per inaugurada, a mode de vot de poble, la creu que des d’aleshores havia de vetllar les terres de Vilassar en els propers episodis de pluja.
            Aquella primera creu tingué una curta durada en el temps ja que el 5 de juliol de 1726 a les 3 de la tarda, durant una forta tempesta d’estiu, un llamp la destruí completament(2). Paradoxalment la creu sucumbí a allò del que teòricament havia de protegir els habitants de Vilassar, l’aigua i els llamps.
            El sagristà de Sant Genís, Antoni Massicas, fuster d’ofici s’hi atansà dos dies desprès, el 7 de juliol de 1726 i recuperà les relíquies i l’autèntica que mossèn Moret havia fet col·locar gairebé vint anys abans. Un altre testimoni, el pagès Josep Casals donà fe que la creu romania feta miques.

- La segona creu
Amb posterioritat a aquests fets narrats, el crucifix es restablí i restà al seu enclavament fins l’any 1870. Pau Pou informà a Josep Mas l’any 1907 que el dia de Difunts de 1870 uns nois de Vilassar de Mar varen fer caure la creu i que més tard (l’any 1872) la Justícia per mitjà del jutge de Cabrils i Cabrera, Francesc Casanovas, s’encarregà que la tornessin a col·locar en penyora per la falta comesa.

- La tercera creu
La darrera demolició d’aquest emblemàtic element es donà el 28 de juny de 1914 quan uns desconeguts la sostragueren de la seva ubicació. El 23 d’agost es tornà a col·locar, aquest cop es féu de ferro, cobrí la despesa la família Carles – Tolrà de Cabrils, la col·locà Joan Suari Roig de Vilassar de Mar i la pintà Joan Font i Basart.

- Màgia, obscurantisme i religiositat a redós del Montcabrer
            Aquesta història accidentada de col·locacions i sostraccions, pot semblar que siguin peripècies de l’anecdotari local sense més solta ni volta, però allò que es veu entre línies és l’espiritualitat i fervor religiós d’uns i el sentiment contrari d’altres. No volem entrar ara en disquisicions sobre el pietisme i l’anticlericalisme a la nostra contrada, sinó apuntar tota una sèrie d’indicis que ens demostren que la muntanya del Montcabrer sempre ha estat un element de referència en l’ideari supersticiós d’aquells que ens han precedit.
            Es tracta d’una muntanya que secularment ha tingut un atractiu especial per diversos motius però sempre relacionat amb quelcom transcendental. L’espiritualitat, la superstició, la mort i la fe sempre s’hi han vist entremesclats a l’ombra dels pins de l’enigmàtica muntanya.
            Tot un seguit d’elements demostren com aquest punt del relleu de la serra de Marina ha estat sempre un lloc referent en relació amb el més enllà.
            Des d’època ibèrica al bell mig de la vessant de mar de la muntanya s’hi realitzaren pràctiques cultuals amb ofrenes a divinitats a l’anomenada cova de les encantades. Aquest fet no és estrany donada la proximitat de la necròpoli del Turó dels dos pins de Cabrera de Mar. Tan mateix el nom de Cova de les encantades remet a les llegendes sobre bruixes i fetilleres que si concentraven per fer rituals en llaor de Satanàs.
            En època medieval, a la cresta de la muntanya on al segle XVIII es col·locà la creu, hi havia els costells per ajusticiar els detractors o malfactors sentenciats a execució per la justícia baronial del senyor de Vilassar.
            Veiem com, la mort i el més enllà s’entrellacen en aquest indret i és possible que en resposta d’això s’erigissin temples com el de l’ermita de Sant Sebastià del veïnat del Sant Crist o com l’oratori del Crist Mujal ambdós a les faldes del Montcabrer.
            L’últim amulet contra tota superstició, com hem vist, s’instal·là l’any 1707 i des de llavors es concebí com a repel·lent del mal. Ho demostra el fet que s’hi inscrivissin les inicials de l’oració de Sant Benet contra les malediccions i maleficis. Aquesta oració diu així: C.S.S.M.L.N.D.S.M.D (Crux Santa Sit Mihi lux, non Draco sit mihi dux) – que sigui la creu Santa la meva llum i que no sigui el dimoni el meu guia – . La inscripció inscrita sobre la creu fa encara més explícita la menció al mal de la següent manera: V.R.S.N.S.M.V.S.M.Q.L.I.V.B (Vade retro Satana nunquam suadae mihi vana sunt mala quae libas ipse venea bibas) – retira’t Satanàs, no m’aconsellis vanitats, són dolentes les coses que brindes, pren tu aquest verí–.
            La creu de 1707 esdevingué aviat objecte de culte, veneració i estima per part dels autòctons de la contrada (Cabrils, Cabrera, Vilassar/s). El dia que s’erigí s’afirmà que, sobre el campanar de Sant Genís de Vilassar, s’havien pogut veure els llums de Sant Elm. L’any 1710 aquest fenomen, interpretat com un miracle, es repetí dues vegades i tot el poble en fou testimoni, segons les fonts. L’any següent (1711) es repetí el prodigi tres vegades més i en donava fe el Dr. Joan Moret Sala el sis de desembre de 1711(3).
            Aquests episodis són d’una veracitat històrica més que dubtosa, bo i això, malgrat la manca de credibilitat que es deriva de l’inversemblant realisme dels fets, són un bon reflex del que hem intentat argumentar en aquestes modestes ratlles. I és que en efecte, la muntanya del Montcabrer ha estat sempre un punt de referència de l’imaginari col·lectiu pel que fa al més enllà desconegut a ulls humans.

Sabies que...
Hi ha dos muntanyes a Catalunya amb topònim Montcabrer; un situat al terme de Cabrera del Penedès (Montcabrer de Mediona) i l’altre entre Cabrils i Cabrera. El nom de cabrera prové del llatí Capraria i el mot de Cabrils prové del també llatí Caprilis, ambdos topònims tenen a veure amb les cabres. Són freqüents els ètims relacionats amb els caprins i altres animals. Concretament els que fan referència a cabres no forçosament han de plasmar l’existència d’aquest tipus d’animals en temps més o menys remots, gairebé sempre es refereixen a indrets on hi ha assentaments encimbellats, ubicació pròpia de les cabres.

- COLL i MONTEAGUDO, R., CAZORLA i CARRERA, F., BAYES i COLOMER, F., Una cova-santuari ibèrica en el Maresme: la Cova de les Encantades de Montcabrer (Cabrera de Mar), IX Sessió d'Estudis Mataronins (28 de novembre de 1992), Mataró, 1993, 29-38.

- COLL MONTEAGUDO, R., CAZORLA CARRERA, F., BAYES COLOMER, F., El santuari de la Cova de les Encantades del Montcabrer (Cabrera de Mar, El Maresme). Estudi preliminar, Laietania, 9, 1994, 35- 86.

- MAS, J., Notes històriques del bisbat de Barcelona. Ed. Societat general d’arts gràfiques. Barcelona (1909).

- CUADRADA MAJÓ, C., El Maresme medieval les jurisdiccions baronials de Mataró-Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV). Ed. Caixa d’Estalvis Laietana - Rafael Dalmau. Mataró (1988).

- MAS, J., Efemerides de l’arxiprestat de Mataró. Ed. Tria i Tarragó. Rambla Castelar, 28. “Pensament Marià de la costa de llevant”. Mataró (1923).

Arxiu Parroquial de Sant Genís de Vilassar (A.P.S.G.V)
Llibre de canalars de les fundacions y rendes de la parroquial esglesia de St. Genís de Vilassar.

(1) Historiador, arxiver i membre del Centre d’Estudis Vilassarencs (CEV)

(2) A.P.S.G.V: Llibre de canalars de les fundacions y rendes de la parroquial esglesia de St. Genís de Vilassar. Amb data de 5 de juliol de 1726.

(3) A.P.S.G.V: Llibre de canalars de les fundacions y rendes de la parroquial esglesia de St. Genís de Vilassar. A l’inici del llibre. Amb data del sis de desembre de 1711.